

Entrevista en excluvica realizada al mítico delantero catalán del Nàstic. Acudí a un entrenamiento para charlar con Pinilla sobre varias cosas. Aquí os dejo lo que la entrevista dio de si.
es en catalán, si queréis la traducire a español.
Un saludo y disculpar las molestias por estar tanto teimpo sin actualizar. Pronto seguiré con la segunda aprte del futbol africano.
Vicenç Castellà,
“Cruyff va canviar la meva mentalitat i el futbol espanyol”
Antoni Pinilla i Miranda, conegut futbolísticament com Pinilla, va néixer a Badalona el 25 de febrer de 1971. És un dels rodamóns més destacats en el futbol català, el badaloní aporta una gran experiència, treball i honestedat a cada equip on juga. És per això, a banda de la seva bona qualitat tècnica que, tot i ser un dels avis del futbol professional amb quasi 37 anys, encara molts clubs s’interessen per fer-se amb els seus serveis. Malauradament, la vida del futbolista no es pot allargar gaire més. Veurem que li depara el futur a un dels futbolistes més identificats amb la selecció catalana i un gran admirador de Johan Cruyff.
- Bé, el retorn a segona de moment està sent una mica irregular, no és ben bé el que s’esperava, oi? Tot i que després de 7 jornades, l’equip és 9º amb 10 punts, però a només 6 punts de l’ascens, l’equip sembla que no acaba de engegar. Com veus la plantilla que s’ha fet per intentar tornar a primera?
- Crec que s’ha fet una plantilla per estar a dalt de la classificació. És cert que el començament no està sent gaire regular. Els tres primers partits vam oferir un bon nivell, però en els darrers partits amb encadenat una mala ratxa en la que l’equip no acaba d’arrencar. Però bé, jo estic convençut per l’equip que hi ha i la proposta que fem que l’equip estarà a dalt de la classificació. No sé si serem un dels tres equips que pujaran, però segur que lluitarem per estar entre un d’aquests.
- Pot sonar una mica a tòpic, però sovint es diu que és molt més complicat jugar a futbol a segona divisió que no pas a primera. Tu que tens experiència en totes dues lligues, que n’opines?
- Com bé dius, si que sona una mica tòpic dir-ho, però la segona és més física, hi ha menys futbol. El jugador de qualitat i que intenta imposar el seu futbol li és molt més senzill a primera divisió que no a segona, on és més permissiu el futbol. En canvi a segona, el futbol és més directa i físic, i sovint jugadors amb bona qualitat no juguen gaire i a primera gaudirien de més minuts pel que et dic, que tothom intenta més tocar la pilota. La diferencia principal entre les dues categories és que a primera els jugadors amb qualitat abunden i per això els patrons de joc són diferents. Precisament per aquesta raó vam patir tant l’any pasta a primera, tot i fer bons partits, alguns, els perdíem per individualitats dels contraris. A primera cada equip té 2 o 3 jugadors que et poden decidir un partit.
- La temporada passada va està plena d’emocions pel Nàstic. L’ascens a primera, la victòria a Montjuïc en el debut de lliga, una mala primera volta, i finalment, el descens 3 jornades abans de concloure la lliga. Quina actitud tens quan ja saps que estàs a segona? Com afrontes els partits?
- La veritat és que el final va ser una mica una crònica d’una mort anunciada. Tret del primer partit a Montjuïc com bé dius, l’equip va fer una primera volta molt dolenta. Això ens obligava a fer una segona volta espectacular, amb números de zona Uefa. Tot i que als inicis de la segona volta semblava que l’equip revifava, mica en mica, les possibilitats eren menys i cada cop la salvació era més complicada. El final de temporada va ser difícil, és dur afrontar partits sabent que no pots mantenir l’equip a primera, que era el somni de tots els seguidors del Nàstic. Però bé, són coses del futbol i s’ha de procurar mantenir la dignitat, jugar bons partits, donar una bona imatge, i això és el que vam intentar fer, tot i que no era gens fàcil.
- A part, per si fos poc, es van filtrar diverses notícies, més ben dit, especulacions, on es comentava que us havíeu deixat guanyar algun partit puntual. No vull entrar en valorar si era cert o no. El que vull dir és que quan les coses van malament tothom diu la seva, i és una trava més per mirar de treure els partits endavant.
- Bé, això va ser puntual. Jo sempre ho he dit, hi ha una sèrie d’equips que quan t’enfrontes amb ells, no només nosaltres, sinó qualsevol equip, i més sent la primera temporada a primera, sempre hi ha problemes d’aquest tipus tothom del mon del futbol sap quins equips són. Intenten desetabilitzar.
- Suposo que estàs al corrent del conflicte que han desencadenat las televisions pel futbol. Els futbolistes poca cosa teniu a dir en aquest sentit, jugueu a l’hora que us diuen i ja està. Des de el teu punt de vista, per gaudir del futbol, i per practicar-lo en òptimes condicions, quina és l’hora que t’estimes més jugar?
- Una mica per la litúrgia del futbol, diumenge a les 5 de la tarda. És cert que a l’estiu fa una mica de calor però la resta de l’any és perfecta. Dissabte també està bé jugar, però com et deia, més per la tradició d’anar la família plegada a veure el teu equip els diumenges a la tarda prefereix-ho aquest horari.
- Com a jugador format a les categories inferiors del FC Barcelona i debutant amb el primer equip, saps de la dificultat que significa arribar al primer equip i el que representa. Parlem una mica de la teva etapa a Can Barça i del teu debut amb el primer equip la temporada 89-90 a Vallecas contra el Rayo Vallecano de la mà de Johan Cruyff. Parlem de les teves sensacions, quines impressions tenies en aquells moments.
- És una situació en la que sempre hi has somiat, però és tan difícil que sempre la veus molt llunyana. Vaig arribar al barça amb 15 anys, i vaig anar cremant etapes fins tenir la sort d’arribar al primer equip. Vivia el somni sabent de la dificultat que requeria, tenia companys a les categories inferiors amb molta qualitat, molt ben preparats, i molt pocs arriben a dalt de tot, per això estic molt orgullós d’haver arribat al primer equip. Per els jugadors de la pedrera és molt difícil arribar al primer equip. Va ser una de les coses més boniques, perquè jugar al Barça és un somni per qualsevol català.
- Seguint en la teva etapa com a blaugrana, el teu primer gol amb el primer equip va ser a Mestalla, contra el València, què vas sentir?
- Bé, va ser un gol molt important per mi, a part de ser el meu primer gol com a jugador del primer equip, va ser el gol de l’empat. Fins al moment anàvem perdent 1-2, vaig aconseguir el gol de l’empat i va servir per emportar-nos un punt del sempre difícil Mestalla. El València és un gran equip i em va fer molta il·lusió aquest gol. D’aquesta manera vaig contribuir a la conquesta del títol de la temporada 90-91, ajudant a l’equip a obtenir un punt molt important.
- Arribar al Barcelona és complicat, però tothom sap que el que realment és difícil és mantenir-se. En la teva etapa com a culè et van cedir al Albacete i al Mallorca. Com vas encaixar aquestes cessions? Confiaves en tornar a vestir de blaugrana?
- Quan estàs al Barça, i més jugant de davanter saps que és difícil estar allà. Sempre venen els millors jugadors del món, així que costa molt tenir continuïtat. Jo no la vaig tenir, i en aquell moment vaig creure que era la millor decisió. Necessitava créixer com a jugador, tenir minuts i agafar confiança, sempre amb la màxima il·lusió de fer-ho bé i poder tornar algun dia, tot i sabent que no era una tasca senzilla tornar al Barça. No ho vaig viure com una decepció, sabia que era una possibilitat. Vaig fer la meva carrera i jo crec que estic prou content de les coses que he fet en el món del futbol. Clar que m’hagués agradat jugar molts anys al Barça i pogué dir que la meva carrera ha anat lligada al Barça, perquè és el meu equip, però bé, les coses s’han d’acceptar com venen i ja està, no tinc cap mena de problema en aquest sentit.
- Finalitzada la teva etapa blaugrana, vas arribar a les Illes Canàries, al Tenerife. Durant la teva etapa allà, el club va viure els seus temps més gloriosos, jugant la Uefa, aconseguint ser 5 en la classificació final en dos ocasions, i golejades escandaloses com aquell 0-6 a Gijón. Quines van se rles claus de l’èxit d’aquell Tenerife?
- Es van donar una sèrie de situacions favorables en torn al club. L’afecció estava volcada amb l’equip, l’entrenador tenia molt clar com volia jugar i què necessitava per fer-ho, i havia molt bons jugadors. L’equip practicava un futbol molt vistós i això agradava a l’afecció. Va ser una època històrica pel Tenerife. Malauradament la conjuntura que s’havia format entorn el club es va anar deteriorant fins anar-se a norris en poc temps per problemes econòmics. Va ser una llàstima, perquè fins al moment les coses anaven molt bé. La realitat és actualment una molt diferent a Tenerife.
- És evident que el futbol evoluciona. Probablement és cada cop més físic. Quines diferencies has trobat entre les teves etapes a primera amb Mallorca, Tenerife, Albacete i el teu retorn l’any pasta amb el Nàstic?
- A nivell de futbol poca cosa. Tot és força semblant, ara bé, durant aquest temps trobo que el futbol en si s’ha professionalitzat molt més. Està tot molt més ben controlat. Tema mèdic, organització de clubs, tot està molt més a l’abast del jugador ara. A nivell futbolístic, com t’he dit abans, poques diferencies. Els equips que intenten jugar al futbol, prendre possessió de la pilota i prendre sempre la iniciativa son els que marquen les diferencies.
- El futbol mou cada cop més diners, masses fins i tot. En realitat en els partits hi ha molt més en joc que tres punts. Els diners que es genera fan que a vegades, errors arbitrals suposin una pèrdua important d’ingressos. En torn al debat que hi ha sobre introduir tecnologia al futbol, com cameres a les porteries... que et sembla tot plegat? No ens estem oblidant una mica de l’essència del futbol?
- Una cosa que si que té el futbol és el ritme, la continuïtat. Per tant, introduir factors d’aquest tipus influiria molt en l’estil del futbol i crec que seria contraproduent. Potser si que es podria posar cameres a les porteries pels gols fantasmes o incloure un tercer àrbitre només pendent de les àreas , per tal de solucionar jugades compromeses com els penals. Ara bé, instal·lar cameres per tot el camp i parar les jugades, seria una bogeria que crec que qualsevol persona dins del món del futbol sap que no li faria cap favor.
- Canviant de tema. Portes molts anys en el futbol professional, t’has enfrontat a molts defenses, molts d’ells de molta qualitat defensiva. T’has sentit mai impotent per veure que el teu marcador està per sobre teu? Que no et veies capaç de marxar d’ell, sempre se t’anticipava?
- (riu) La veritat es que sí, molts cops. Però més que destacar un jugador concret vull lloar la tasca dels defenses. És molt complicat defendre bé. S’ha de tenir una sèrie de condicions i virtuts com el sentit de l’anticipació i no és fàcil. Sovint només es destaca els jugadors més habilidosos amb la pilota als peus. Crec que els bons defenses també mereixen un reconeixement.
- Seguint en aquesta línia, quin ha estat per tu el millor jugador amb el que has compartit vestuari?
- No se si és el millor o no, però el que tinc clar és que vaig tenir la sort de compartir vestuari amb ell, i és a qui m’agradaria semblar-me futbolísticament. Parlo del Michael Laudrup. Donava gust jugar amb ell. Té una elegància i una qualitat que molt pocs poden tenir. Pel que fa a jugadors que m’he enfrontat destacaria sens dubte al francès Zinedine Zidane.
- Avui dia la vida dels futbolistes està en boca de tothom. Se’ls persegueix fora dels entrenaments per veure que fan o deixen de fer. Últimament s’està parlant molt dels codis interns arrel de les darreres mogudes nocturnes de certs jugadors. Tot i que crec que els codis interns han existit des de sempre, com veus aquesta situació que s’està vivint?
- Com bé dius codis interns hi ha des que jugo a futbol. El problema està en la transcendència que se li dona ara. Crec que és una mica de cara a la galeria. Com et dic a tots els clubs on he jugat hi havia codi intern. Com a conseqüència de determinats fets de jugadors molt mediàtics s’ha encès l’alarma de tot això i els clubs utilitzen el codi intern per calmar a la gent.
- Les categories inferiors de la selecció espanyola són normalment de les millors del món. Aconsegueixen molt bons resultats i títols importantíssims, a diferència de l’absoluta. Quin creus que és el problema? O què és el que passa perquè aquests bons resultats no tinguin continuïtat a la selecció absoluta?
- Crec que hi ha una raó molt clara. El jugador espanyol té un molt bon futbol de base. Arreu d’Espanya hi ha molt bones escoles de futbol i els jugadors pugen adquirint molt bons coneixements en tots els aspectes. El problema està quan s’arriba als primers equips. El futbol espanyol és un futbol d’importació, plegat de jugadors de fora. Per tant, és difícil tenir continuïtat. A part, el que regne en l’actualitat és el present, i no és té gaire paciència amb jugadors joves de la casa. Sovint els clubs s’estimen pagar i tenir allò que necessiten al moment, sense deixar madurar el que tenen a casa. Per sort, sembla que la mentalitat del futbolista d’aquí està canviant. Cada cop marxen més jugadors a fora i les coses els hi estan anant prou bé.
- Parlant de la teva participació olímpica. M’agradaria saber com va ser el procés de selecció fins formar part entre els 22 escollits. Quines sensacions vas tenir al jugar unes olimpíades? Suposo que proclamar-se medalla d’or d’uns JJOO a Barcelona i jugant la final al Camp Nou, és una situació idíl·lica, com la vas viure?
- El procés de selecció va ser molt llarg. Quan es va saber que els jocs es farien a Barcelona va començar la selecció. La generació que tindria oportunitat de jugar era la meva, i a partir d’aquí vam fer molts entrenaments, campionats i proves de selecció. Va ser un procés, més que un moment. Va haver-hi un dia que es va donar la llista definitiva, però més o menys ja m’ho imaginava pel que et dic. Aquesta llista es confeccionava durant tots aquests anys i els que vam quedar al final teníem moltes possibilitats. Vaig tenir la sort de ser escollit i és una de les millors coses que m’ha passat. És un record que em quedarà grabat per tota la vida, sens dubte!
- Quin ha estat per tu l’entrenador amb el que has après més, o t’ha marcat més? Ja sigui pels seus mètodes, coneixements, caràcter…
- Johan Cruyff. Sense cap mena de dubte. Va ser un entrenador que, no va canvia la meva mentalitat, sinó la de molta gent del mont del futbol. Va introduir idees, conceptes que abans al futbol espanyol no eren freqüents. Va inculcar la idea de jugar bé, tenir possessió de la pilota i que jugat be es pot guanyar. Vaig tenir la sort de compartir dos anys amb ell. Després Amb el temps, tenint altres entrenadors me’n he adonat de la importància de les coses que vaig aprendre amb el Johan.
- No se quan futbol et queda a les botes, però tens alguna cosa pensada per després? És evident que amb la teva edat comença a ser complicat competir a un nivell alt, amb les exigències del futbol actual.
- La veritat és que tinc algunes idees al cap, però encara no ho tinc madurat. Suposo que seguiré lligat al món del futbol, podria ser, però encara no ho se. Serà qüestió d’estudiar-ho bé un cop arribi el moment. Si que tinc algunes coses a banda del futbol, però no se que faré encara. Ara mateix em considero futbolista al 100% i mentre així ho pensi seguiré jugant. Tinc els cinc sentits posats en la meva feina, i només penso en això. Quan arribi el moment ja veuré que faig.
- Per tant, creus que encara et queden uns quants anys de futbol?
- La veritat és que tampoc m’ho plantejo. Vaig pas a pas, a curt termini. Ja fa unes temporades que quan acabo la temporada faig una valoració per decidir si segueixo jugant. Mentre tingui il·lusió i les lesions em respectin seguiré, perquè com sempre he dit, és el que més m’agrada.
- Bé, ets vocal de l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE). Sé que aquesta organització vetlla pels interessos dels futbolistes professional espanyols. Quines tasques fas entorn aquesta associació? Parlem una mica de com funciona l’AFE.
- La veritat és que no em porta gens de feina. És una organització que ja està constituïda, té la seva seu a Madrid, i nosaltres més que res posem la imatge per donar suport a l’associació. Participo en reunions i assembles i cedeixo la meva imatge. Crec que la implicació del futbolista en l’AFE és important, i jo en aquest sentit, tinc un compromís amb ells. L’AFE no deixar de ser un sindicat de futbolistes que defensa els interessos dels futbolistes espanyols i fins i tot estrangers que juguen a la lliga espanyola. Sempre és considera al futbolista com una persona molt egoista, que sempre mirar per ell. La seva mateixa feina, fa de vegades que es tingui aquesta visió, per allò de que és una carrera molt curta i s’ha de mirar de solucionar elk millor possible el futur a llarg termini, per tant , aquest tipus de sindicats són importants per nosaltres.
- Per acabar, com a català, quina és la teva opinió vers la selecció catalana? Creus que hauria de jugar partits oficials?
- Jo he participats molts cops a la selecció catalana i per mi és sempre un orgull anar-hi. És una de les millors coses que m’ha passat, ho vaig amb molta il·lusió i sempre que m’han cridat i he anat. Si em tornen a convocar i aniré de ben segur. Crec que és un procés molt llarg i difícil, però ja veurem que passa. Crec que és molt important que la gent es pugui identificar amb la seva selecció. Sempre que hem jugat els partits han estat una festa i la gent ha gaudit molt. Jo amb això ja en tinc prou, perpo com t’he dit abans, s’ha de seguir lluitant per poder seguir jugant i ja veurem on s’arriba, no ho se on estarà la selecció catalana d’aquí 40 anys, però si que és una cosa bona que la selecció catalana segueixi jugant.
- Però mulla’t, creus que ha de seguir jugant els típics amistosos o competir oficialment?
- Jo crec que hi ha possibilitats, tot i que és difícil perquè hi ha molts reglaments que de moment no ho permeten. Estic convençut que a llarg termini es podrà veure la selecció catalana jugant oficialment.
Antoni Pinilla i Miranda, conegut futbolísticament com Pinilla, va néixer a Badalona el 25 de febrer de 1971. És un dels rodamóns més destacats en el futbol català, el badaloní aporta una gran experiència, treball i honestedat a cada equip on juga. És per això, a banda de la seva bona qualitat tècnica que, tot i ser un dels avis del futbol professional amb quasi 37 anys, encara molts clubs s’interessen per fer-se amb els seus serveis. Malauradament, la vida del futbolista no es pot allargar gaire més. Veurem que li depara el futur a un dels futbolistes més identificats amb la selecció catalana i un gran admirador de Johan Cruyff.
- Bé, el retorn a segona de moment està sent una mica irregular, no és ben bé el que s’esperava, oi? Tot i que després de 7 jornades, l’equip és 9º amb 10 punts, però a només 6 punts de l’ascens, l’equip sembla que no acaba de engegar. Com veus la plantilla que s’ha fet per intentar tornar a primera?
- Crec que s’ha fet una plantilla per estar a dalt de la classificació. És cert que el començament no està sent gaire regular. Els tres primers partits vam oferir un bon nivell, però en els darrers partits amb encadenat una mala ratxa en la que l’equip no acaba d’arrencar. Però bé, jo estic convençut per l’equip que hi ha i la proposta que fem que l’equip estarà a dalt de la classificació. No sé si serem un dels tres equips que pujaran, però segur que lluitarem per estar entre un d’aquests.
- Pot sonar una mica a tòpic, però sovint es diu que és molt més complicat jugar a futbol a segona divisió que no pas a primera. Tu que tens experiència en totes dues lligues, que n’opines?
- Com bé dius, si que sona una mica tòpic dir-ho, però la segona és més física, hi ha menys futbol. El jugador de qualitat i que intenta imposar el seu futbol li és molt més senzill a primera divisió que no a segona, on és més permissiu el futbol. En canvi a segona, el futbol és més directa i físic, i sovint jugadors amb bona qualitat no juguen gaire i a primera gaudirien de més minuts pel que et dic, que tothom intenta més tocar la pilota. La diferencia principal entre les dues categories és que a primera els jugadors amb qualitat abunden i per això els patrons de joc són diferents. Precisament per aquesta raó vam patir tant l’any pasta a primera, tot i fer bons partits, alguns, els perdíem per individualitats dels contraris. A primera cada equip té 2 o 3 jugadors que et poden decidir un partit.
- La temporada passada va està plena d’emocions pel Nàstic. L’ascens a primera, la victòria a Montjuïc en el debut de lliga, una mala primera volta, i finalment, el descens 3 jornades abans de concloure la lliga. Quina actitud tens quan ja saps que estàs a segona? Com afrontes els partits?
- La veritat és que el final va ser una mica una crònica d’una mort anunciada. Tret del primer partit a Montjuïc com bé dius, l’equip va fer una primera volta molt dolenta. Això ens obligava a fer una segona volta espectacular, amb números de zona Uefa. Tot i que als inicis de la segona volta semblava que l’equip revifava, mica en mica, les possibilitats eren menys i cada cop la salvació era més complicada. El final de temporada va ser difícil, és dur afrontar partits sabent que no pots mantenir l’equip a primera, que era el somni de tots els seguidors del Nàstic. Però bé, són coses del futbol i s’ha de procurar mantenir la dignitat, jugar bons partits, donar una bona imatge, i això és el que vam intentar fer, tot i que no era gens fàcil.
- A part, per si fos poc, es van filtrar diverses notícies, més ben dit, especulacions, on es comentava que us havíeu deixat guanyar algun partit puntual. No vull entrar en valorar si era cert o no. El que vull dir és que quan les coses van malament tothom diu la seva, i és una trava més per mirar de treure els partits endavant.
- Bé, això va ser puntual. Jo sempre ho he dit, hi ha una sèrie d’equips que quan t’enfrontes amb ells, no només nosaltres, sinó qualsevol equip, i més sent la primera temporada a primera, sempre hi ha problemes d’aquest tipus tothom del mon del futbol sap quins equips són. Intenten desetabilitzar.
- Suposo que estàs al corrent del conflicte que han desencadenat las televisions pel futbol. Els futbolistes poca cosa teniu a dir en aquest sentit, jugueu a l’hora que us diuen i ja està. Des de el teu punt de vista, per gaudir del futbol, i per practicar-lo en òptimes condicions, quina és l’hora que t’estimes més jugar?
- Una mica per la litúrgia del futbol, diumenge a les 5 de la tarda. És cert que a l’estiu fa una mica de calor però la resta de l’any és perfecta. Dissabte també està bé jugar, però com et deia, més per la tradició d’anar la família plegada a veure el teu equip els diumenges a la tarda prefereix-ho aquest horari.
- Com a jugador format a les categories inferiors del FC Barcelona i debutant amb el primer equip, saps de la dificultat que significa arribar al primer equip i el que representa. Parlem una mica de la teva etapa a Can Barça i del teu debut amb el primer equip la temporada 89-90 a Vallecas contra el Rayo Vallecano de la mà de Johan Cruyff. Parlem de les teves sensacions, quines impressions tenies en aquells moments.
- És una situació en la que sempre hi has somiat, però és tan difícil que sempre la veus molt llunyana. Vaig arribar al barça amb 15 anys, i vaig anar cremant etapes fins tenir la sort d’arribar al primer equip. Vivia el somni sabent de la dificultat que requeria, tenia companys a les categories inferiors amb molta qualitat, molt ben preparats, i molt pocs arriben a dalt de tot, per això estic molt orgullós d’haver arribat al primer equip. Per els jugadors de la pedrera és molt difícil arribar al primer equip. Va ser una de les coses més boniques, perquè jugar al Barça és un somni per qualsevol català.
- Seguint en la teva etapa com a blaugrana, el teu primer gol amb el primer equip va ser a Mestalla, contra el València, què vas sentir?
- Bé, va ser un gol molt important per mi, a part de ser el meu primer gol com a jugador del primer equip, va ser el gol de l’empat. Fins al moment anàvem perdent 1-2, vaig aconseguir el gol de l’empat i va servir per emportar-nos un punt del sempre difícil Mestalla. El València és un gran equip i em va fer molta il·lusió aquest gol. D’aquesta manera vaig contribuir a la conquesta del títol de la temporada 90-91, ajudant a l’equip a obtenir un punt molt important.
- Arribar al Barcelona és complicat, però tothom sap que el que realment és difícil és mantenir-se. En la teva etapa com a culè et van cedir al Albacete i al Mallorca. Com vas encaixar aquestes cessions? Confiaves en tornar a vestir de blaugrana?
- Quan estàs al Barça, i més jugant de davanter saps que és difícil estar allà. Sempre venen els millors jugadors del món, així que costa molt tenir continuïtat. Jo no la vaig tenir, i en aquell moment vaig creure que era la millor decisió. Necessitava créixer com a jugador, tenir minuts i agafar confiança, sempre amb la màxima il·lusió de fer-ho bé i poder tornar algun dia, tot i sabent que no era una tasca senzilla tornar al Barça. No ho vaig viure com una decepció, sabia que era una possibilitat. Vaig fer la meva carrera i jo crec que estic prou content de les coses que he fet en el món del futbol. Clar que m’hagués agradat jugar molts anys al Barça i pogué dir que la meva carrera ha anat lligada al Barça, perquè és el meu equip, però bé, les coses s’han d’acceptar com venen i ja està, no tinc cap mena de problema en aquest sentit.
- Finalitzada la teva etapa blaugrana, vas arribar a les Illes Canàries, al Tenerife. Durant la teva etapa allà, el club va viure els seus temps més gloriosos, jugant la Uefa, aconseguint ser 5 en la classificació final en dos ocasions, i golejades escandaloses com aquell 0-6 a Gijón. Quines van se rles claus de l’èxit d’aquell Tenerife?
- Es van donar una sèrie de situacions favorables en torn al club. L’afecció estava volcada amb l’equip, l’entrenador tenia molt clar com volia jugar i què necessitava per fer-ho, i havia molt bons jugadors. L’equip practicava un futbol molt vistós i això agradava a l’afecció. Va ser una època històrica pel Tenerife. Malauradament la conjuntura que s’havia format entorn el club es va anar deteriorant fins anar-se a norris en poc temps per problemes econòmics. Va ser una llàstima, perquè fins al moment les coses anaven molt bé. La realitat és actualment una molt diferent a Tenerife.
- És evident que el futbol evoluciona. Probablement és cada cop més físic. Quines diferencies has trobat entre les teves etapes a primera amb Mallorca, Tenerife, Albacete i el teu retorn l’any pasta amb el Nàstic?
- A nivell de futbol poca cosa. Tot és força semblant, ara bé, durant aquest temps trobo que el futbol en si s’ha professionalitzat molt més. Està tot molt més ben controlat. Tema mèdic, organització de clubs, tot està molt més a l’abast del jugador ara. A nivell futbolístic, com t’he dit abans, poques diferencies. Els equips que intenten jugar al futbol, prendre possessió de la pilota i prendre sempre la iniciativa son els que marquen les diferencies.
- El futbol mou cada cop més diners, masses fins i tot. En realitat en els partits hi ha molt més en joc que tres punts. Els diners que es genera fan que a vegades, errors arbitrals suposin una pèrdua important d’ingressos. En torn al debat que hi ha sobre introduir tecnologia al futbol, com cameres a les porteries... que et sembla tot plegat? No ens estem oblidant una mica de l’essència del futbol?
- Una cosa que si que té el futbol és el ritme, la continuïtat. Per tant, introduir factors d’aquest tipus influiria molt en l’estil del futbol i crec que seria contraproduent. Potser si que es podria posar cameres a les porteries pels gols fantasmes o incloure un tercer àrbitre només pendent de les àreas , per tal de solucionar jugades compromeses com els penals. Ara bé, instal·lar cameres per tot el camp i parar les jugades, seria una bogeria que crec que qualsevol persona dins del món del futbol sap que no li faria cap favor.
- Canviant de tema. Portes molts anys en el futbol professional, t’has enfrontat a molts defenses, molts d’ells de molta qualitat defensiva. T’has sentit mai impotent per veure que el teu marcador està per sobre teu? Que no et veies capaç de marxar d’ell, sempre se t’anticipava?
- (riu) La veritat es que sí, molts cops. Però més que destacar un jugador concret vull lloar la tasca dels defenses. És molt complicat defendre bé. S’ha de tenir una sèrie de condicions i virtuts com el sentit de l’anticipació i no és fàcil. Sovint només es destaca els jugadors més habilidosos amb la pilota als peus. Crec que els bons defenses també mereixen un reconeixement.
- Seguint en aquesta línia, quin ha estat per tu el millor jugador amb el que has compartit vestuari?
- No se si és el millor o no, però el que tinc clar és que vaig tenir la sort de compartir vestuari amb ell, i és a qui m’agradaria semblar-me futbolísticament. Parlo del Michael Laudrup. Donava gust jugar amb ell. Té una elegància i una qualitat que molt pocs poden tenir. Pel que fa a jugadors que m’he enfrontat destacaria sens dubte al francès Zinedine Zidane.
- Avui dia la vida dels futbolistes està en boca de tothom. Se’ls persegueix fora dels entrenaments per veure que fan o deixen de fer. Últimament s’està parlant molt dels codis interns arrel de les darreres mogudes nocturnes de certs jugadors. Tot i que crec que els codis interns han existit des de sempre, com veus aquesta situació que s’està vivint?
- Com bé dius codis interns hi ha des que jugo a futbol. El problema està en la transcendència que se li dona ara. Crec que és una mica de cara a la galeria. Com et dic a tots els clubs on he jugat hi havia codi intern. Com a conseqüència de determinats fets de jugadors molt mediàtics s’ha encès l’alarma de tot això i els clubs utilitzen el codi intern per calmar a la gent.
- Les categories inferiors de la selecció espanyola són normalment de les millors del món. Aconsegueixen molt bons resultats i títols importantíssims, a diferència de l’absoluta. Quin creus que és el problema? O què és el que passa perquè aquests bons resultats no tinguin continuïtat a la selecció absoluta?
- Crec que hi ha una raó molt clara. El jugador espanyol té un molt bon futbol de base. Arreu d’Espanya hi ha molt bones escoles de futbol i els jugadors pugen adquirint molt bons coneixements en tots els aspectes. El problema està quan s’arriba als primers equips. El futbol espanyol és un futbol d’importació, plegat de jugadors de fora. Per tant, és difícil tenir continuïtat. A part, el que regne en l’actualitat és el present, i no és té gaire paciència amb jugadors joves de la casa. Sovint els clubs s’estimen pagar i tenir allò que necessiten al moment, sense deixar madurar el que tenen a casa. Per sort, sembla que la mentalitat del futbolista d’aquí està canviant. Cada cop marxen més jugadors a fora i les coses els hi estan anant prou bé.
- Parlant de la teva participació olímpica. M’agradaria saber com va ser el procés de selecció fins formar part entre els 22 escollits. Quines sensacions vas tenir al jugar unes olimpíades? Suposo que proclamar-se medalla d’or d’uns JJOO a Barcelona i jugant la final al Camp Nou, és una situació idíl·lica, com la vas viure?
- El procés de selecció va ser molt llarg. Quan es va saber que els jocs es farien a Barcelona va començar la selecció. La generació que tindria oportunitat de jugar era la meva, i a partir d’aquí vam fer molts entrenaments, campionats i proves de selecció. Va ser un procés, més que un moment. Va haver-hi un dia que es va donar la llista definitiva, però més o menys ja m’ho imaginava pel que et dic. Aquesta llista es confeccionava durant tots aquests anys i els que vam quedar al final teníem moltes possibilitats. Vaig tenir la sort de ser escollit i és una de les millors coses que m’ha passat. És un record que em quedarà grabat per tota la vida, sens dubte!
- Quin ha estat per tu l’entrenador amb el que has après més, o t’ha marcat més? Ja sigui pels seus mètodes, coneixements, caràcter…
- Johan Cruyff. Sense cap mena de dubte. Va ser un entrenador que, no va canvia la meva mentalitat, sinó la de molta gent del mont del futbol. Va introduir idees, conceptes que abans al futbol espanyol no eren freqüents. Va inculcar la idea de jugar bé, tenir possessió de la pilota i que jugat be es pot guanyar. Vaig tenir la sort de compartir dos anys amb ell. Després Amb el temps, tenint altres entrenadors me’n he adonat de la importància de les coses que vaig aprendre amb el Johan.
- No se quan futbol et queda a les botes, però tens alguna cosa pensada per després? És evident que amb la teva edat comença a ser complicat competir a un nivell alt, amb les exigències del futbol actual.
- La veritat és que tinc algunes idees al cap, però encara no ho tinc madurat. Suposo que seguiré lligat al món del futbol, podria ser, però encara no ho se. Serà qüestió d’estudiar-ho bé un cop arribi el moment. Si que tinc algunes coses a banda del futbol, però no se que faré encara. Ara mateix em considero futbolista al 100% i mentre així ho pensi seguiré jugant. Tinc els cinc sentits posats en la meva feina, i només penso en això. Quan arribi el moment ja veuré que faig.
- Per tant, creus que encara et queden uns quants anys de futbol?
- La veritat és que tampoc m’ho plantejo. Vaig pas a pas, a curt termini. Ja fa unes temporades que quan acabo la temporada faig una valoració per decidir si segueixo jugant. Mentre tingui il·lusió i les lesions em respectin seguiré, perquè com sempre he dit, és el que més m’agrada.
- Bé, ets vocal de l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE). Sé que aquesta organització vetlla pels interessos dels futbolistes professional espanyols. Quines tasques fas entorn aquesta associació? Parlem una mica de com funciona l’AFE.
- La veritat és que no em porta gens de feina. És una organització que ja està constituïda, té la seva seu a Madrid, i nosaltres més que res posem la imatge per donar suport a l’associació. Participo en reunions i assembles i cedeixo la meva imatge. Crec que la implicació del futbolista en l’AFE és important, i jo en aquest sentit, tinc un compromís amb ells. L’AFE no deixar de ser un sindicat de futbolistes que defensa els interessos dels futbolistes espanyols i fins i tot estrangers que juguen a la lliga espanyola. Sempre és considera al futbolista com una persona molt egoista, que sempre mirar per ell. La seva mateixa feina, fa de vegades que es tingui aquesta visió, per allò de que és una carrera molt curta i s’ha de mirar de solucionar elk millor possible el futur a llarg termini, per tant , aquest tipus de sindicats són importants per nosaltres.
- Per acabar, com a català, quina és la teva opinió vers la selecció catalana? Creus que hauria de jugar partits oficials?
- Jo he participats molts cops a la selecció catalana i per mi és sempre un orgull anar-hi. És una de les millors coses que m’ha passat, ho vaig amb molta il·lusió i sempre que m’han cridat i he anat. Si em tornen a convocar i aniré de ben segur. Crec que és un procés molt llarg i difícil, però ja veurem que passa. Crec que és molt important que la gent es pugui identificar amb la seva selecció. Sempre que hem jugat els partits han estat una festa i la gent ha gaudit molt. Jo amb això ja en tinc prou, perpo com t’he dit abans, s’ha de seguir lluitant per poder seguir jugant i ja veurem on s’arriba, no ho se on estarà la selecció catalana d’aquí 40 anys, però si que és una cosa bona que la selecció catalana segueixi jugant.
- Però mulla’t, creus que ha de seguir jugant els típics amistosos o competir oficialment?
- Jo crec que hi ha possibilitats, tot i que és difícil perquè hi ha molts reglaments que de moment no ho permeten. Estic convençut que a llarg termini es podrà veure la selecció catalana jugant oficialment.










